NARIGUT'S CLUB. PREGÓ

Aqui teniu la versió en català.
La traducció, de l'original escrit en espanyol, va ser una gentilesa d'en Rafael BADIA I BERGA, bon amic meu.
Gràcies, Rafael! 

PREGÓ

Se m'ha atorgat l'honor d'oferir el pregó de la FESTA MAJOR del Narigut's Club, l'associació fundada a Barcelona el 1964, coneguda i reconeguda no només a la nostra ciutat, no només al nostre país sinó més enllà de les seves fronteres, com tots sabem.

Els 60 del nostre estimat segle XX van ser densos, excitants, innovadors, revolucionaris en el sentit més positiu del terme... els 60 van ser magnífics. Allò que s'esdevingué en aquest període i l'esperit que ho va animar ens segueix nodrint avui, continua alimentant el col·lectiu que es troba reunit ara aquí. L'esperit del Narigut's Club el porten en el cor cadascun dels seus membres; impregna la seva manera d'actuar, de comprendre i de fer-se entendre, la seva manera de fer, la seva manera de treballar i de divertir-se, la seva manera de viure, en definitiva. Es podria dir que gaudeixen practicant l'"art de viure".

Art... no podria ser d'una altra manera. El 1964 neixen, entre d'altres, Yoko Kanno, compositora japonesa, Pierre Hantaï, clavecinista francès i neix la banda de rock psicodèlic Pink Floid; neixen els escriptors Dan Brown, nord-americà i Anne Provoost, belga; s'estrenen les obres teatrals "Hello, Dolly", "Després de la caiguda", d'Arthur Miller i l'òpera Don Rodrigo, d'Alberto Ginastera. Antonioni estrena "El desert vermell", Bergman "Aquestes dones!", Buñuel "Diari d'una cambrera", la factoria Disney ens presenta "Mary Poppins" i veiem Els Beatles en "A hard day's night!". I és al 1964 quan Alfonso Paso estrena "Nos venden el piso" i el dibuixant Quino ens presenta a Mafalda mentre a Jean-Paul Sartre el premien amb el Nobel de Literatura. ... Com va donar de si, el 1964! I el que donarà.

1964 va ser, doncs, pròdig; tant que neix el Narigut's Club amb el propòsit de "fer feliç a la gent", o el que és el mateix mostrar i practicar l'art de viure; l'art de viure... amb un nas gros o posant-li nassos a la vida, o ambdues coses.

El nas ha tingut sempre gran importància i tenir nassos és una virtut.

Juli Cèsar tenia a la cara sortints contrastats; entre ells, el seu nas. Un nas prominent impulsa a prendre decisions arriscades, segons es diu en clau morfopsicológica. En qualsevol cas, és indiscutible que Juli Cèsar tenia nassos.

Fins i tot els anglesos, malgrat aquest puntet seu diferent, atorguen al nas una merescuda rellevància, tant, que fins sota l'Arc de l'Almirallat, a Londres, trobem un nas enganxat al mur. Es diu que és allà en honor al Duc de Wellington el nas del qual era poderós, però altres fonts afirmen que es tracta d'una rèplica del nas de Napoleó. La controvèrsia, poc altera l'assumpte perquè també és públic i notori que tant Wellington com Napoleó tenien nassos.

En clau menys bel·licosa, Cervantes, quan es descriu a si mateix presumeix d'apèndix. Diu: “Este que veis aquí, de rostro aguileño, de cabello castaño, frente lisa y desembarazada, de alegres ojos y de nariz corva aunque bien proporcionada…” Cervantes estava orgullós del seu nas i de nassos no li'n van faltar, d'acord amb la seva biografia.

El nostre Santiago Rusiñol tenia un nas tan gran que li queia sobre el bigoti, diuen. Aquest català il·lustre, també era, amb el seu toc diferencial i la seva agudesa, un home amb nassos.

Excepte el cas de Cleopatra i alguna excepció addicional, al llarg de la història, els nassos femenins han estat silenciats o irrellevants  però sospitem que n'hi va haver. Avui en dia, dono fe, distingit auditori, que d'haver-n'hi, n'hi ha.

Però el nas no només és un apèndix personalíssim o un signe de la mesura de la intrepidesa, és un òrgan tendre, sensible, capaç de percebre el més subtil i delicat tal com ens recorda Giuseppe Tomasi de Lampedusa en la seva novel·la "El Guepard":

"Però el jardí oprimit i macerat entre les seves barreres d'aromes aferradisses, carnals i lleument putrefactes, com les aigües residuals de les relíquies de certes santes. L'olor picant dels clavells s'imposava a la protocolària de les roses i a l'oliosa de les magnòlies que es feien gràvides a les cantonades, i com d'amagat s'advertia el perfum de la menta barrejat amb l'aroma infantil de la mimosa, i la de confiteria de la murtra, i de l'altra banda del mur els tarongers i les llimoneres escampaven l'olor d'alcova de les primeres flors de taronger.  Era un jardí per a cecs: la vista era constantment ofesa, però l'olfacte en podia treure un plaer immens, malgrat que no fos delicat.”

En fi, si no hi ha una oda al nas, caldria que algú l'escrigués.

Igual que el geni de la làmpada, a l'esperit que presideix l'associació no li agrada estar tancat i se les ha d'enginyar per sortir, per expandir-se per la comunitat a fi d'impregnar-la, d'alimentar-la assumint així una funció col·lectiva. Per això insto a tots a seguir practicant i mostrant en societat l'art de viure, l'art de ser feliços, orgullosos dels nostres nassos i amb nassos. Perquè estan -estem- disposats a gaudir de la vida per nassos.

Que comenci, doncs, la festa. Feliç celebració a tothom!